GDA: A Barcellona nuove visioni della storia e nuove forme di raccontarla

A Barcellona nuove visioni della storia e nuove forme di raccontarla (Il Giornale dell’Arte – 05/07/2025)

Nel Padiglione Victoria Eugenia e nel Palau Moja la grande mostra di Manuel Borja-Villel, che combatte le narrazioni coloniali, gerarchiche e anacronistiche del museo enciclopedico.

«La macchina non è il problema, è solo uno specchio. Interroga la macchina, mettila in dubbio, prima che sia lei a decidere per te». Le parole appaiono su un grande schermo come se qualcuno le stesse scrivendo sulla tastiera, ma non è così. Si tratta dell’Intelligenza Artificiale di «Woke Manipulator™» che Daniel G. Andújar alimenta con tutti i contenuti vincolati alla mostra per cui è stata creata. Capace di reagire a qualsiasi lingua e dotata di telecamere e microfoni che registrano tutto ciò che accade nello spazio espositivo, la AI stabilisce un gioco quasi perverso con il suo creatore, mantenendo un’inquietante parzialità di radice capitalista ed eurocentrica e dimostrando che controllarla del tutto è praticamente impossibile. «L’Intelligenza Artificiale vive dello stesso sistema estrattivisto che questa mostra critica», afferma Andújar, che con i suoi grandi schermi dà il benvenuto ai visitatori di «Fabular paisatge» (fino al 5 ottobre), la prima proposta espositiva del Museo Habitat di Barcellona con cui Manuel Borja-Villel (Burriana, 1957) mette in discussione il modello enciclopedico di museo, che ha contribuito a stabilire una visione unica e gerarchica dell’evoluzione dell’arte, proponendo un’alternativa aperta alla diversità, a nuove visioni della storia e anche a nuove forme di raccontarla. (continua)

Tot el que volies saber sobre Intel·ligència Artificial i segueixes sense saber

Backup” del artículo original “Tot el que volies saber sobre Intel·ligència Artificial i segueixes sense saber” publicado por Roberta Bosco el 20 octubre 2023 en El Temps de les Arts.

Una mostra enciclopèdica al CCCB esbossa la història de la IA i intenta respondre als interrogants ètics i pràctics sobre aquesta tecnologia.

IA: Intel·ligència Artificial
CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona)
Fins al 17 de març de 2024

La màquina espera el visitant en un espai fosc. No té aparença antropomòrfica, no hi ha teclat ni altres dispositius per interactuar, tampoc cal parlar-li. La seva funció és explorar la interacció directa entre humans i intel·ligència artificial a través de la comunicació sensorial i emotiva no verbal, expressada mitjançant els moviments que articulen el nostre llenguatge corporal. L’obra és com un nadó que acaba de néixer i comença a descobrir el món i a aprendre. De moment reconeix les emocions més bàsiques com a enuig o alegria, però cada dia i a través de cada visita anirà aprenent, fins a desenvolupar coneixements cada cop més complexos i sofisticats. Es tracta de Common AI Verse, l’obra que Solimán López ha creat amb el suport d’Espronceda Institute of Art & Culture, ex professo per a la gran mostra IA: Intel·ligència Artificial, que s’acaba d’inaugurar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB ).

L’exposició, oberta fins al 17 de març, es basa en un projecte d’èxit del Barbican Centre de Londres del 2019, al qual s’han afegit algunes obres d’artistes espanyols, comissariades per Lluís Nacenta. A més de la peça de Solimán López, destaquen al principi del recorregut la d’Eduard Escoffet i al final la de María Arnal. Es tracta de dues obres sonores. Eco i l’oracle d’Escoffet ocupa una mena de petita capelleta on una cacofonia de veus (en realitat sempre és la de l’artista) desgrana cada dia totes les notícies sobre IA, que es van integrant a una partitura, de manera que la peça, que es reprodueix cada 30 minuts, és sempre diferent. Al final, en una petita sala d’enregistrament, la reproducció sintètica de la veu de Maria Arnal harmonitza en temps real amb els fragments cantats pels visitants, formant un cor híbrid humà-digital, que evolucionarà al llarg de tota l’exposició. La peça posa de manifest com els models de síntesi de veu canvien radicalment el paradigma del significat del cant, així com ChatGPT i altres recursos similars estan modificant l’escriptura sigui assaig, periodisme o narrativa.

Tot i que sembla haver eclosionat només ara, la IA és una tecnologia d’arrels centenàries i la mostra ho reflecteix en un recorregut de tall històric, que intenta abastar-ho tot, sense arribar a ser exhaustiva. El muntatge ocupa un espai que al meu entendre hauria hagut de ser el doble. Resulta tan dens i complex, que el visitant acaba recolzant-se en el que ja coneix des del gólem, Frankenstein, els replicants de Blade Runner i l’androide d’Alien, passant per una reproducció de la màquina de xifrat Enigma i els circuits de Deep Blue, l’ordinador que va vèncer el campió d’escacs Garri Kasparov, fins als robots antropomorfs i el gos Aibo, ja vist tantes vegades que ni emociona quan intenta donar-te la poteta.

Mentre els museòlegs més capdavanters qüestionen l’enfocament enciclopèdic, la mostra del CCCB representa el triomf d’aquest plantejament. Hi ha de tot i tot plegat: pots aspirar l’olor reconstruïda d’una flor extinta fa més d’un segle, contemplar un nas bioimprès en 3D, un rusc artificial i fins i tot un esprai que conté, segons diuen, l’ADN sintètic d’un àlbum de Massive Attack. El tall és el d’un museu de la ciència i, tot i que si els busques bé pots trobar els dubtes ètics i pràctics que planteja l’ús indiscriminat de la IA, és evident que ha arribat per quedar-s’hi i sobretot per generar més diners al capital.

I l’art? L’art queda diluït, perdut, indistingible en l’allau d’objectes, de manera que la seva càrrega crítica, quan en té, queda desactivada per l’aclaparador display tecnològic, com si ser una obra d’art no fos suficient sense la justificació i l’exaltació de la tecnologia que la sustenta… com si les obres de pop art s’exposessin envoltades de la història de la pintura acrílica.

Entretinguda, interessant, aclaparadora, angoixant, complexa i confusa, són alguns dels adjectius captats al vol durant la visita reservada a la premsa, que tenia l’avantatge de comptar amb les explicacions de l’equip del centre, encapçalat pel seu assessor científic Jordi Torres, del Barcelona Supercomputing Center, autor del llibre La intel·ligència artificial explicada als humans. Finalment, el que queda clar és que la IA és emanació de la intel·ligència biològica, de la qual aprèn i de la qual s’alimenta. Pot recordar més que nosaltres i elaborar moltíssimes més informació, així que és més que lícit preguntar-se on resideix el punt de presa de consciència d’una entitat intel·ligent… si possible sense paranoia ni angoixes.

 

DECIDIM FEST 2023: Intel·ligència Artificial vs Intel·ligència Col·lectiva

L’obertura de la mostra ha coincidit amb la inauguració del Decidim Fest 2023, que ha omplert durant tres dies el Canòdrom de presentacions i debats sota el lema Democràcia, tecnologia i intel·ligència artificial col·lectiva.

DECIDIM FEST 2023
Democràcia, tecnologia i intel·ligència artificial col·lectiva
Canòdrom Ateneu d’Innovació Digital i Democràtica de Barcelona
18,19 i 20 d’octubre de 2023
https://meta.decidim.org

El festival, organitzat per la comunitat Decidim, ha plantejat processos de reflexió sobre democràcia i tecnologia, abordant les implicacions de la IA a la vida quotidiana i els riscos que comporta el seu ús, que pot arribar a ser fraudulent, afectant les formes de governar la societat, la veracitat de la informació i el coneixement i fins i tot els drets fonamentals de la ciutadania. Decidim és una plataforma de codi lliure per a la participació ciutadana, creada per la comunitat homònima i l’Ajuntament de Barcelona, el 2016. Actualment, ha estat implementada a 30 països per governs locals i institucions molt diverses, en total més de 450. Es tracta d’un exemple perfecte de com un software creat a Catalunya s’està usant a tot el món, exportant un model propi de participació i convertint-se en una referència global de tecnologia lliure i democràtica.

Borja-Villel: «Refundar el MNAC és una oportunitat i un deure, no m’hauria pogut negar»

Backup” del artículo original “Borja-Villel: «Refundar el MNAC és una oportunitat i un deure, no m’hauria pogut negar»” publicado por Roberta Bosco el 01 noviembre 2023 en El Temps de les Arts.

Manuel Borja-Villel torna a Barcelona amb la tasca de reestructurar el sistema museístic i refundar el Mnac, aprofitant l’ampliació que duplicarà la seva superfície.

De l’ampliació del Museu Nacional d’Art de Catalunya (Mnac) es parla des del 2012, quan Pepe Serra va ser nomenat director. Des de llavors Serra no ha parat de denunciar la manca d’espai i de reivindicar la necessitat de poder exposar tota la col·lecció per connectar-la amb la del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba). Si en els darrers anys el projecte no ha avançat, no ha estat per falta de programa, sinó de voluntat política i de fons. Ara, quan falten sis anys per a la celebració del centenari de la construcció del Palau Nacional l’any 1929, Pere Aragonès, president de la Generalitat de Catalunya i Natàlia Garriga, consellera de Cultura, decideixen donar un nou impuls al projecte, amb el fitxatge de Manuel Borja-Villel (Borriana, 1956), com a ‘súper’ assessor en temes museístics. L’exdirector del Museu Reina Sofia de Madrid, una de les veus més autoritzades de la museologia internacional, no tindrà funcions executives, sinó la tasca de repensar tot el conjunt dels museus catalans i el “big bang” del qual sortirà la seva proposta serà el Mnac, que té la col·lecció d’art romànic més important del món.

El Temps de les Arts l’ha entrevistat al seu nou despatx del Palau Moja.

Des de la seva arribada ja no es parla d’ampliar el Mnac, sinó de refundar-lo. En què consisteix exactament la seva feina?

L’encàrrec inclou diferents accions: comissariat de propostes expositives amb l’objectiu d’internacionalitzar l’art català, organitzar debats sobre l’evolució del sistema museístic, crear estructures en xarxa, alternatives i no jeràrquiques i sobretot acompanyar l’ampliació del Mnac amb la mirada a la celebració del centenari, el 2029. Refundar el Mnac és una oportunitat única i un deure ètic i polític. El problema dels museus és que tenen més obres de les que poden exposar i col·leccionar no hauria de significar acumular. És el moment de canviar, de reconfigurar l’estructura del museu i de relacionar-nos amb el públic des d’una perspectiva empàtica i no paternalista. Refundar vol dir repensar i fer-ho de manera diferent. Aquest és un procés que el museu ha iniciat fa temps, aporto la meva experiència i el meu treball a una proposta més general que té a veure amb l’ecosistema museístic català. El meu treball consisteix a obrir diàlegs, combinar sinergies existents, establir connexions amb altres agents i llocs i promoure la creació de dispositius i genealogies alternatius. Sempre basat en el treball col·lectiu.

En els darrers anys el Mnac ha fet grans canvis com la renovació de la col·lecció d’art modern, la recuperació de figures no canòniques, la construcció de la col·lecció de postguerra i l’obertura a la creació contemporània. Què entens per refundació?

Hem de passar del museu enciclopèdic al museu social. El museu enciclopèdic crea categories i etiquetes, proposa una visió única, prioritza el domini, el poder i el benefici. El museu social prioritza la vida per sobre del poder. Estem vivint un canvi d’episteme, un moment de crisi sistèmica i ecològica sense precedents, de desigualtats, guerres culturals i xarxes socials que contribueixen a crear noves subjectivitats. Han agafat força noves epistemes afrodescendents, indígenes, feministes i tecnològiques, que no només afecten l’estètica sinó que impliquen una nova consciència. Encara que museus com els britànics tornen algunes de les obres robades a l’època de l’Imperi i ajuden a construir museus als seus llocs d’origen, en realitat estan exportant el seu sistema, és una mena de neocolonialisme. En el primer Art Basel després de la pandèmia, hi havia moltes obres d’afrodescendents, però els col·leccionistes eren tots blancs i l’enfocament artístic era occidental, i llavors on és el canvi? El poder es perpetua. A Espanya l’extrema dreta està plantejant una guerra cultural (de la qual Borja va ser víctima vegeu l’article) i l’esquerra és incapaç de reaccionar. Les institucions culturals i artístiques estan sent atacades i han de fer sentir la seva veu.

Com duràs a terme una tasca tan complexa, sense funcions executives?

La meva acció és d’un altre tipus: consisteix a pensar, assessorar, qüestionar, trobar esquerdes i moure’s entre les fissures. Si el sistema museístic fos un univers, jo seria el que s’ocupa de la matèria fosca, que passa pels forats negres. Vaig ser director durant 35 anys primer de la Fundació Tàpies, després del Macba i els últims 15 anys del Reina Sofia, si hagués volgut continuar hauria tornat a presentar la meva candidatura. Després de l’experiència de la Biennal de Sao Paolo sé que em vull dedicar a prefigurar el nou museu. Això vol dir pensar en com arxivem, cataloguem, comprem i exposem i també qui posseeix les col·leccions i els museus. Ja he parlat amb diversos directors i tinc la intenció de tirar endavant projectes amb Valentín Roma (La Virreina Centre de la Imatge), Enric Puig (Arts Santa Mònica) i Imma Prieto (Fundació Tàpies).

Quina és l’especificitat de la situació catalana?

Ens trobem davant d’una realitat museística molt diferent de la de París o Londres amb els museus imperials i de la burgesia il·lustrada o fins i tot de Madrid on tenim el gran museu de la monarquia, el Prado, i el de la transició, el Reina. Aquí la modernitat neix gràcies a l’impuls i l’esforç d’artistes com Picasso, Miró i Tàpies, la qual cosa vol dir que és una modernitat fragmentada, que es reflecteix en una xarxa de museus, asimètrica i molt complexa. A més, Catalunya té una tradició de discrepar sense violència i amb respecte. És en aquest context on vaig rebre l’encàrrec de replantejar tot el sistema museístic català a partir del Mnac que està a punt de duplicar la seva superfície expositiva. Cada museu té el seu director i els seus equips, la meva funció és ajudar-los a dur a terme aquest replantejament dels museus.

Quina és l’especificitat de la situació catalana?

Ens trobem davant d’una realitat museística molt diferent de la de París o Londres amb els museus imperials i de la burgesia il·lustrada o fins i tot de Madrid on tenim el gran museu de la monarquia, el Prado, i el de la transició, el Reina. Aquí la modernitat neix gràcies a l’impuls i l’esforç d’artistes com Picasso, Miró i Tàpies, la qual cosa vol dir que és una modernitat fragmentada, que es reflecteix en una xarxa de museus, asimètrica i molt complexa. A més, Catalunya té una tradició de discrepar sense violència i amb respecte. És en aquest context on vaig rebre l’encàrrec de replantejar tot el sistema museístic català a partir del Mnac que està a punt de duplicar la seva superfície expositiva. Cada museu té el seu director i els seus equips, la meva funció és ajudar-los a dur a terme aquest replantejament dels museus.

El retorn del director pròdig

Backup” del artículo original “El retorn del director pròdig” publicado por Roberta Bosco el 14 abril 2023 en El Temps de les Arts.

Parlem amb Manuel Borja-Villel sobre el seu retorn a Barcelona per a repensar i prefigurar el sistema museístic català.

“Estic superil·lusionat. Pensar en l’ampliació del MNAC significa repensar tot el sistema cultural català. No obstant això, no soc director ni vull ser-ho, no m’agrada que em tallin l’herba al voltant dels peus ni penso fer-ho. La clau és el debat i el diàleg” afirma Manuel Borja-Villel, a Barcelona per a participar en la reunió del Patronat de la Fundació Tàpies, de la qual va ser el primer director.

Després de setmanes de rumors i notícies sense confirmar, ja moltes preguntes tenen resposta. En la seva reunió del passat dimarts 11 d’abril, el Patronat del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), integrat per la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Cultura, ha ratificat el nomenament de Manuel Borja-Villel (Borriana, 1957) com a coordinador del “Programa temporal per al desenvolupament i encaix en el sistema museístic d’art del projecte d’ampliació i impuls del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)”, recentment creat per la Conselleria de Cultura, de la qual és titular Natàlia Garriga. Segons l’escarit comunicat Borja-Villel, que actualment és comissari de la Biennal de São Paulo, ha estat considerat “la persona idònia per coordinar aquest programa, per la seva expertesa en la matèria i en l’àmbit internacional”.

“El meu encàrrec és prefigurar un ecosistema en tres anys, la qual cosa significa que m’espera un període molt intens. A partir de les meves propostes s’obrirà el debat per això, vull esperar a parlar del meu projecte a haver-me incorporat” contínua Borja-Villel.

La seva contractació es farà efectiva a partir del mes de setembre de 2023 per part de la Generalitat de Catalunya, ja que el nou càrrec dependrà directament la Conselleria de Cultura. De moment serà un encàrrec de tres anys i per a això s’ha creat una plaça d’alta direcció amb un sou equiparable a la d’un director general, més un deu per cent en concepte de retribucions variables, fins a aconseguir un màxim de 99.000 euros. També comptarà amb dos assistents: un administratiu i un tècnic. La seva comesa serà assessorar els directors dels museus catalans i especialment a Pepe Serra, director del MNAC des de gener de 2012, per aportar una visió externa i de conjunt sobre el sistema museístic català, al qual haurà de donar un nou impuls sobretot cap a la seva internacionalització.

En la nota del Patronat s’insisteix en el caràcter d’assessor del nou càrrec, destacant que “el nou programa ha d’esdevenir un espai d’acompanyament per a la reflexió i innovació, dirigit a fer contribucions al projecte que prepara el museu en les qüestions concretes que estableixi el museu”.

No obstant això, l’encaix requerirà molta diplomàcia, ja que les atribucions són moltes, segons està especificat en el nou programa publicat en el Diari Oficial de la Generalitat el 23 de febrer. No és una novetat que el Govern vol convertir el MNAC en el líder indiscutit dels museus catalans i en una infraestructura de referència mundial. No obstant això, l’aposta per crear un nou càrrec super partes i confiar a Manolo Borja-Villel aquesta tasca podria convertir-se en una arma de doble tall. “No hi ha lloc per a polèmiques. Tots els governs solen tenir assessors, no és res nou i és totalment legítim. En aquest moment l’assessor del Ministeri de Cultura és Gabriel Planella, per exemple” indica Borja-Villel que ja s’ha reunit amb Pepe Serra per a discutir temes inherents a la comunicació i les modalitats de treball.

Les capacitats mediadores i diplomàtiques de Borja-Villel, que li han permès bregar amb governs de diferents partits durant els seus quinze anys al capdavant de Museu Reina Sofia de Madrid, són ben conegudes així com els seus contactes a l’estranger on se’l considera amb diferència el personatge més preeminent de l’art espanyol. Al llarg de la seva carrera com a director de la Fundació Tàpies, el MACBA i finalment el Reina Sofia, ha demostrat saber aixecar un museu, atorgar-li una identitat i una personalitat i situar-lo en el circuit de la primera divisió internacional (i lamentablement també hem vist el que ha passat amb els dos primers després de la seva marxa… tant de bo el Reina Sofia corri millor sort).

A la seva arribada tant el MACBA com el Reina Sofia es trobaven en una situació dramàtica, però aquest no és el cas del MNAC, ja que Serra, reconfirmat el juny passat per cinc anys més, ha aconseguit arribar als 900.000 visitants (davant dels 400.000 de 2012), ha organitzat un centenar d’exposicions i nombroses activitats, ha renovat la presentació de les col·leccions d’Art Modern i del Renaixement i el Barroc, i ha treballat en la formació de la col·lecció de postguerra i segones avantguardes. També és sabut que Serra està treballant en l’ampliació (que prefereix denominar “el projecte del nou MNAC”) pràcticament des de la seva arribada, així com en la celebració del centenari de l’Exposició Internacional de Barcelona 1929 i de la construcció del Palau Nacional, seu actual del Museu, vinculada a la transformació que aquesta àrea de la ciutat va tenir en el seu moment i que ara es planteja renovar.
Per tant, no és molt delicat que en el programa s’indiqui que aquests objectius “tan ambiciosos” no es poden dur a terme amb els recursos existents i el personal actual, i que el tinent d’alcalde de Cultura Jordi Martí hagi declarat a la premsa “que el que està en joc no és una ampliació sinó que cal reinventar el museu”. Si bé s’insisteix en la col·laboració del nou fitxatge amb l’actual direcció del MNAC, a la qual la Conselleria ha renovat la seva completa confiança, les seves atribucions són molt àmplies. Podrà “repensar el nou rol i el relat del museu”, “formular propostes expositives o altres activitats, la realització de les quals permetin prefigurar el nou museu i assumir un rol de lideratge de l’ecosistema artístic i museístic català i del Mediterrani” a més de “fer del Museu un equipament motor en la transformació de l’entorn de Montjuïc”. L’ampliació del MNAC en el Pavelló Victòria Eugènia, que afegirà 15.000 metres quadrats als 12.000 de la seu actual, suposarà una important transformació i permetrà un replantejament global del museu, els espais, els relats i també el seu abast.

FESTIVAL ECOSS 2024 // COLOQUIO TECNOFEMINISMO


:: EL EMPODERAMIENTO DE LAS MUJERES EN LA RELACIÓN DEL MUNDO COTIDIANO CON EL MUNDO DIGITAL ::

Coloquio/Debate con Blanca Callén, Simona Levi, Thais Ruiz y Roberta Bosco en el marco del Festival ECOSS en Barcelona.

Día 13 Diciembre 2024 18:15 horas en Centre Cívic Casa Golferichs (www.golferichs.org) de Barcelona. Programa actividades del día 13.

Plazas limitadas. Inscripción previa a partir del 2 de diciembre aquí.

 

COLOQUIO ENTORNO DEL TECNOFEMINISMO

La brecha de género se extiende también al acceso a las tecnologías digitales. La visión tecnocéntrica nos lleva a pensar que la tecnología es neutral, pero la deriva tecnológica muestra un mundo desigual en el que los mecanismos de control se encuentran en manos sexistas. Como mujeres queremos contribuir a que los espacios digitales respeten la igualdad de derechos y oportunidades.

Tres mujeres expertas en el acceso y uso de la tecnología digital valorarán el encaje del mundo cotidiano en el mundo digital desde una perspectiva de género, y debatirán si el espacio digital es, o puede ser, un espacio de empoderamiento , de formación, de crítica y de trabajo para las mujeres.

Desde sus experiencias y proyectos, las ponentes nos acercarán a otras visiones que subvierten las políticas digitales establecidas como normativas y nos ayudarán a conocer otras prácticas tecnológicas como la reparación y la transición ecológica y económica, la digitalización soberana y democrática de Europa y la inclusión de la perspectiva de género en el diseño de la tecnología.

Este debate amplía y continúa el debate incluido en la anterior edición de ECOSS dentro del eje temático “La De(s)colonización de las Tecnologías Digitales”.

PONENTES

Blanca Callén (Cataluña) > Doctora en Psicología Social (UAB, 2010). Profesora lectora del Departamento de Psicología Social de la Universidad Autónoma de Barcelona y miembro del grupo de investigación CareNet (UOC). Ha sido investigadora postdoctoral en el Centro for Science Studies (Lancaster University, 2012-2014). Trabaja en el área de los Estudios Sociales de la Ciencia y la Tecnología (STS) y la acción política colectiva, desde perspectivas feministas y participativas, y metodologías con objetos. Su investigación se centra en las culturas materiales y respuestas comunitarias a la crisis ecosocial. En los últimos años, ha investigado sobre residuos (electrónicos) y culturas de reparación en un contexto de crisis climática, tanto en el ámbito de usuarios como de infraestructuras de telefonía móvil. Cofundadora y miembro del colectivo Restarters BCN, dedicado a la promoción de las culturas de la reparación y la transición ecológica y económica en Barcelona.
www.therestartproject.org/groups/restarters-barcelona

Simona Levi / Instituto para la Digitalización Democrática (Cataluña) > Directora de teatro, dramaturga, estratega tecno política, activista y docente, en el 2017 la revista Rolling Stone eligió a Simona Levi como una de las 25 personas que están dando forma al futuro. Desde 2018 diseña y codirige el Curso de Postgrado en Tecnopolítica y Derechos en la Era Digital, primero en la Universidad Pompeu Fabra, y después en la Universidad de Barcelona. Es iniciadora de proyectos como Xnet – Instituto para la digitalización democrática y los derechos digitales – o 15MPARATO, que ha impulsado el caso Bankia, de las tarjetas black, que ha llevado a la condena de 65 políticos y banqueros.
En 2021, publicó para la Oficina de Publicaciones de la Unión Europea el informe Propuesta para una digitalización soberana y democrática de Europa a solicitud del Presidente del Parlamento Europeo.
Xnet es una red de especialistas y activistas que realiza acciones y propone soluciones avanzadas en distintos campos relacionados con los derechos digitales y la actualización de la democracia en el siglo XXI.
Desde 2008, por un Internet libre y una democracia real.
www.xnet-x.net/ca

Thais Ruiz (Cataluña) > Fundadora y directora ejecutiva de Digitalfems. Licenciada en derecho, posgrado en Teoría Social y Política y Políticas Públicas Culturales, es experta en innovación digital, consultora y ponente tech y directora de proyectos relacionados con la tecnología, fecha y derechos digitales, género y ciberfeminismo.
Digitalfems es una organización sin ánimo de lucro que trabaja por una mayor presencia de mujeres en entornos tecnológicos y para aumentar la presencia de perspectiva de género en el diseño de la tecnología, ofreciendo servicios a organizaciones, administraciones públicas y comunidades tecnológicas.
www.digitalfems.org

MODERA La periodista Roberta Bosco conducirá la conversación con las ponentes para contrastar miradas y recorridos explorados en la sesión.

Roberta Bosco (Cataluña) > Periodista de origen italiano, especializada en arte contemporáneo y cultura digital, comisaria de exposiciones y docente. Escribe regularmente sobre arte y cultura digital en el diario El País y es cocreadora del blog El arte en la Edad del Silicio. Es corresponsal desde España de Il Giornale dell’Arte, la principal revista de arte italiana y colabora con diversos medios como El Temps de les Arts. Ha comisariado varias exposiciones con Stefano Caldana, como Conexión Remota en el MACBA, la primera exposición de net.art en un museo español, Digital Jam y Web as Canvas en el CCCB, Donkijote en Laboral, centro de arte de Gijón y más recientemente Harddiskmuseum in Virtual Reality en el Arts Santa Mònica, Faces en Es Baluard Museo de Arte Moderno y Contemporáneo de Palma, Origen en Cal Massó de Reus con motivo de ISEA2022 y Conexión remota, en el Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona (MACBA).
www.arteedadsilicio.com


 

:: Topografías de las memorias – Festival Panoràmic ::

La collezione Sandretto va a Madrid

Backup” del artículo original “La collezione Sandretto va a Madrid” publicado por Roberta Bosco el 29 febbraio 2016 en Il Giornale dell’Arte.

La collezionista torinese, premiata ad Arco, depositerà una parte delle sue opere nel centro di creazione contemporanea Matadero

Madrid. È stata una delle grandi notizie della fiera d’arte contemporanea Arco, appena conclusasi a Madrid. Patrizia Sandretto Re Rebaudengo, una delle più importanti collezioniste italiane, depositerà una parte della sua raccolta nel Matadero, il centro di creazione contemporanea del Comune di Madrid. Rimangono solo da definire i dettagli della collaborazione e la scelta delle opere. «Sarà un nucleo importante che verrà esposto al Matadero in modo permanente, però a rotazione, così si vedranno più opere e si manterrà più viva la raccolta. Il deposito è solo una parte dell’accordo con il Comune di Madrid, che prevede anche l’organizzazione di attività educative e la produzione di progetti di artisti giovani, come facciamo da anni in Italia», ha spiegato la Sandretto, che possiede un fondo di un migliaio di pezzi, un enorme serbatoio di prestiti per musei di tutto il mondo. «Anche se a volte organizziamo mostre della collezione, come l’anno scorso per il 20º anniversario della Fondazione, in Italia non abbiamo uno spazio di esposizione permanente. In tutti i casi, le nostre opere viaggiano molto, in questo momento ne abbiamo 60 a Quito e una dozzina a Sheffield», ha precisato la collezionista.

La notizia dell’accordo tra Sandretto e la città di Madrid è stata commentata con grande soddisfazione anche da Luis Cueto, presidente di Ifema, l’istituzione che organizza le grandi fiere, compresa Arco e coordinatore generale del Comune, in occasione della cerimonia dei Premi A, con cui Arco riconosce l’impegno dei collezionisti più attivi. «Luis Cueto ha annunciato che il nuovo spazio del Matadero si inaugurerà entro il 2018, ma anche solo per superstizione, fino a quando l’accordo non sia stato firmato, non voglio anticiparmi troppo», ha indicato la Sandretto, che è stata uno dei premiati di quest’edizione.

Anche quest’anno la collezionista torna a Torino con diverse acquisizioni. «Ogni anno Arco cresce in qualità e interesse. Il suo direttore Carlos Urroz ha fatto un gran lavoro. Inoltre è una fiera che offre un’eccellente panoramica del mercato latino-americano e la possibilità di vedere artisti e opere che non si trovano in nessun’altra fiera europea», ha concluso Patrizia Sandretto, che a fine marzo inaugurerà nella Fondazione di Torino, una mostra dell’artista olandese Magalí Reus.

Il XXI secolo nel cuore di Madrid

Backup” del artículo original “Il XXI secolo nel cuore di Madrid” publicado por Roberta Bosco el 28 junio 2012 en Il Giornale dell’Arte.

Madrid. Gli spettacolari Juan Gris (11 in totale) della Fundación Telefónica sono tornati a casa o, meglio, nello storico edificio della compagnia, completamente rinnovato e trasformato in museo. Dopo anni in deposito all’Ivam di Valenza e al Museo Reina Sofía di Madrid, le opere che compongono la collezione cubista della Fundación Telefónica sono ora esposte al quarto piano dell’edificio, che si affaccia sulla scenografica Gran Vía, il cuore pulsante di Madrid, che unisce i grandi musei della Castellana con le sedi del potere politico della Plaza del Sol. Una balconata offre un anticipo di ciò che attende il pubblico al terzo piano e permette quasi di toccare le misteriose felci animate appese nella sorprendente caverna viva di Philip Beesley, che tremano al contatto con gli esseri umani e fanno da ponte tra le avanguardie storiche e le avanguardie del XXI secolo. Queste sono rappresentate dalla mostra antologica che riunisce 23 delle opere premiate nelle tredici edizioni del Premio Vida dedicato all’arte realizzata con tecniche e concetti di vita artificiale. «Dalla rivoluzione industriale non c’è alcun cambiamento sociale e tecnologico della stessa portata fino alla rivoluzione digitale. L’introduzione di internet e delle nuove tecnologie nel mondo della creazione mette fine al Postmodernismo e dà inizio a una nuova avanguardia», ha affermato Francisco Serrano, presidente della Fundación Telefónica che, a differenza di altri presidenti di grandi collezioni corporative, conosce la sua nei minimi dettagli ed è un vero appassionato d’arte. Si deve a lui la creazione nel 1999 di Vida, un concorso che in questi anni è diventato un riferimento internazionale nel campo della vita artificiale applicata all’arte. Costruita tra il 1926 e il 1929 e inaugurata dalla società spagnola dei telefoni nel 1930, la sede del museo (inaugurato alla presenza del principe Felipe e della consorte Letizia) è stato il primo «grattacielo» d’Europa. La ristrutturazione recupera più di 6mila metri quadrati per l’arte, suddivisi in tre piani collegati da una spettacolare scala elicoidale in ferro e acciaio (nella foto), sicuramente l’elemento più iconico dell’edificio.

(Il Giornale dell’Arte numero 321, giugno 2012)

Il CaixaForum festeggia con Delacroix

Backup” del artículo original “Il CaixaForum festeggia con Delacroix” publicado por Roberta Bosco el 10 febbraio 2012 en Il Giornale dell’Arte.

Barcellona. «Quando dipingo, non cerco di descrivere un pensiero», spiegava Eugène Delacroix (1798-1863) a proposito del soggetto di un dipinto, in cui l’emozione doveva sorgere dalla materia, dalla luce e dal colore, più che dalle scene rappresentate. La drammaticità, l’esotismo, il movimento e la policromia delle opere di Delacroix, considerato un rivoluzionario in contrapposizione alle rigide convenzioni dell’arte neoclassica, danno vita alla maggiore retrospettiva dell’artista organizzata negli ultimi cinquant’anni, dopo la rassegna allestita a Parigi nel 1963 in occasione del centenario della sua morte. Dal 15 febbraio al 20 maggio il CaixaForum Barcelona celebra il decimo anniversario della sua inaugurazione con una mostra di oltre 100 opere tra dipinti a olio, acquerelli e disegni, provenienti da importanti musei internazionali come la National Gallery di Londra, il Metropolitan Museum di New York o l’Art Institute di Chicago. La rassegna, curata da Sébastien Allard, conservatore capo del Dipartimento di Pittura del Louvre, che presta per la prima volta alcune opere significative, è una coproduzione tra il museo barcellonese e quello parigino. L’itinerario espositivo ripercorre l’evoluzione stilistica del pittore che Baudelaire definì «il più moderno degli artisti» attraverso opere come «Grecia spirante sulle rovine di Missolungi», «Donne d’Algeri nei loro appartamenti», «La morte di Sardanapalo» e il celebre «Autoritratto» del 1837 (nella foto).

(Il Giornale dell’Arte numero 317, febbraio 2012)

Come ti dipingo le pareti

Backup” del artículo original “Come ti dipingo le pareti” publicado por Roberta Bosco el 14 ottobre 2011 en Il Giornale dell’Arte.

Madrid. Il Museo Thyssen-Bornemisza e la Fundación Caja Madrid aprono la stagione con la grande mostra che ogni anno organizzano congiuntamente: «Architetture dipinte» presenta oltre 140 opere dal Rinascimento al Settecento, in cui spiccano edifici, agglomerati urbani o rurali, ruderi e strutture architettoniche in generale. L’obiettivo della mostra, aperta dal 18 ottobre al 22 gennaio, è ripercorrere la storia e l’evoluzione di questi elementi iconografici, che in un primo momento sono usati come scenografia o complemento del soggetto principale, per diventare un genere indipendente dal XVIII secolo. Duccio di Buoninsegna, Canaletto, Guardi, Giovanni Paolo Panini, Gentile Bellini, Tintoretto, Annibale Carracci, Gaspar van Wittel, Hubert Robert, Maerten van Heemskerck e Hans Vredeman de Vries sono alcuni dei grandi nomi della pittura che si servirono del potere descrittivo dell’architettura. Infatti, dietro alla loro apparente obiettività queste città, palazzi, edifici effimeri e rovine occultano simboli, allegorie e forme di propaganda politica o religiosa molto più complessi. «Dipingere architetture significava stabilire la scena del movimento e la posizione delle figure, dotarle di un luogo spaziale e visivo verosimile, storico o mitico, reale o leggendario», spiegano i curatori della mostra Delfín Rodríguez, docente di Storia dell’arte dell’Università Complutense di Madrid, e Mar Borobia, conservatore capo di Pittura antica della Thyssen, che hanno ottenuto prestiti da collezioni private e musei di tutto il mondo, tra cui i Musei Vaticani e la National Gallery di Washington.

La rassegna, che segue un ordine cronologico e tematico allo stesso tempo, inizia nelle sale del Museo Thyssen, che accolgono la produzione compresa tra il ’300 e il ’600, quando dipingere architetture e scorci cittadini era ancora considerato un genere minore, anche se frequentemente utilizzato come sfondo di scene religiose, storiche o mitologiche. Il trionfo del genere, a partire dal Settecento, occupa le sale della Fundación Caja Madrid, con le opere dei grandi maestri di vedute, di città del Grand Tour e dei ruderi coperti di vegetazione, che affascinavano gli spiriti romantici. La situazione iniziale si è ribaltata e la scena storica o religiosa è diventata un pretesto quasi aneddotico per dipingere grandi e meravigliosi paesaggi. È l’epoca dei capricci architettonici, dove città reali e monumenti storici si mescolano con edifici fantastici e immaginari, spesso simboli o metafore di nuove idee artistiche e di messaggi iniziatici. Il percorso si chiude con un’ode visiva alla poetica delle rovine che si plasma nelle tele di Marco Ricci, Hubert Robert e Claude Joseph Vernet, e in un insieme di incisioni di Piranesi.

(Il Giornale dell’Arte numero 313, ottobre 2011)

La Spagna vista dall’America

Backup” del artículo original “La Spagna vista dall’America” publicado por Roberta Bosco el 15 luglio 2011 en Il Giornale dell’Arte.

Valencia e Alicante (Spagna). Il primo risultato dell’accordo di collaborazione tra la Hispanic Society of America e la Fundación Bancaja è già una realtà. Lo provano le 268 immagini del fondo dell’istituzione newyorkese esposte fino al 13 novembre nel Centro Cultural Bancaja di Valencia nella mostra «Atesorar España. I fondi fotografici dell’Hispanic Society of America», che si completa con una selezione di 77 fotografie, allestite, anch’esse fino al 13 novembre nella sala espositiva dell’istituto bancario ad Alicante.
La rassegna, la prima delle tre previste dall’accordo, comprende opere, tra gli altri, di Charles Clifford, Jean Laurent, Anna Christian, Ruth Matilda Anderson e Kurt Hielscher scattate tra 1850 e il 1930. Il fondo di fotografia dell’Hispanic riflette l’intenzione del suo creatore, Archer Milton Huntington, di diffondere in America l’arte e la cultura iberiche. La sua genesi è diversa. Alcune immagini sono acquisizioni dello stesso Huntington, come gli scatti del francese Jean Laurent e di Arnold Genthe e le oltre 16mila immagini di fotografi celebri che il marchese de Vega-Inclán, suo intimo amico, gli regalò nel 1933. Altre opere furono acquistate attreverso agenzie internazionali. Publisher Photo Services gli procurò foto di E. M. Newman e una firma tedesca, una serie realizzata da Kurt Hielscher tra il 1914 e il 1919, quando fu bloccato in Spagna dalla prima guerra mondiale. Huntington patrocinò anche diverse spedizioni fotografiche, capitanate da nomi di spicco come Arthur Byne e Ruth Matilda Anderson.
L’accordo, firmato nel 2010 per far conoscere in Spagna la collezione dell’istituzione americana, prevede altre due mostre. Una di pittura spagnola a cavallo tra il XIX e il XX secolo, con opere di Sorolla, Zuloaga, Anglada Camarasa, Rusiñol, Mir, Nonell e Casas, e l’altra dedicata ai grandi maestri, tra cui Velázquez, Goya, Zurbarán, Murillo, El Greco e Ribera.