Il Mnac deve restituire gli affreschi romanici di Sijena

La Corte Suprema ha messo fine a un contenzioso che si trascina da anni imponendo il ritorno del ciclo pittorico nel monastero aragonese da cui era stato asportato dopo un incendio.

Barcellona (Spagna). Il contenzioso che da anni, in Spagna, oppone i Governi della Catalogna e di Aragona per la custodia delle pitture murali della sala capitolare del Monastero di Santa María di Sixena (Sijena in spagnolo), un insieme di eccezionale valore tra i più importanti del Romanico europeo, sembra essere giunto alla peggiore conclusione possibile.
(Edizione in PDF de Il Giornale dell’Arte n.463, Luglio-Agosto 2025)

Le scintille magiche di Joan Miró

Le scintille magiche di Joan Miró (Il Giornale dell’Arte – 13/08/2025)

Quattro mostre a Palma di Maiorca celebrano l’artista che trascorse sull’isola baleare la maggior parte della sua vita.

In catalano «guspira» significa «scintilla». Joan Miró (Barcellona, 1893-Palma di Maiorca, 1983) diceva che ogni opera sorge da una scintilla ispiratrice che normalmente era un oggetto trovato per caso, ma anche una fotografia o una semplice cartolina. La maggioranza di questi oggetti li conservava nei due studi e nella casa di Palma di Maiorca, dove trascorse gran parte della sua vita. Fino all’11 gennaio 2026 alcuni dei più significativi di questi oggetti si possono vedere accanto all’opera che hanno contribuito a creare nella mostra «La guspira màgica», nella Fondazione Miró di Palma. Si tratta della rassegna più importante delle quattro di «Paysage Miró» (continua)

Cindy Sherman, una, nessuna, centomila

Cindy Sherman, una, nessuna, centomila (Il Giornale dell’Arte – 31/07/2025)

Hauser & Wirth presenta nella sua sede di Minorca una grande retrospettiva della fotografa statunitense dai mille volti e dalle mille identità, la prima in Spagna negli ultimi 20 anni.

Figure femminili con eleganti abiti di haute couture, sullo sfondo di paesaggi vasti e inospitali, accolgono il visitatore della sede di Hauser & Wirth dell’Illa del Rei nel porto di Maó a Minorca. Sono fotografie di grande formato, che presentano figure stranamente dislocate, come se fossero state sovrapposte digitalmente a paesaggi insulari. Si tratta di «Ominous Landscape», una selezione di immagini che la fotografa statunitense Cindy Sherman (1954) realizzò nel 2010 con abiti e accessori scelti dagli archivi della maison Chanel: dai vestiti anni ’20 disegnati dalla stessa Coco Chanel, alle creazioni contemporanee di Karl Lagerfeld. Il mondo della moda apre questa grande mostra, la prima monografia in Spagna di Cindy Sherman, da quella che le dedicò il Museo Reina Sofia di Madrid nel 1996. In questa serie di fotografie, i lussuosi abiti creano un sorprendente contrasto con la desolata intensità dei paesaggi che li circondano, mentre le figure femminili incombono più grandi del loro ambiente naturale, alterando i ruoli della gerarchia romantica.

Paloma Picasso ripercorre la sua infanzia a Vallauris

Paloma Picasso ripercorre la sua infanzia a Vallauris (Il Giornale dell’Arte – 28/07/2025)

La designer, che ha concepito la mostra in ricordo di suo fratello Claude, espone al Museu Picasso di Barcellona opere della famiglia mai viste in pubblico prima d’ora.

«Ero una bambina silenziosa e osservatrice, non mi ribellavo, ma non obbedivo. Non è facile essere figlia di Pablo Picasso, ma neanche di Françoise Gilot, eppure ho sempre avuto la coscienza del privilegio che significava». Paloma Picasso sgrana i suoi ricordi e rivela gli aspetti più intimi della sua infanzia nella mostra «Crescere tra due artisti» che ha curato insieme a Emmanuel Guigon, direttore del Museu Picasso di Barcellona, dove si può visitare fino al 26 ottobre. La mostra, concepita come omaggio a suo fratello Claude, morto due anni fa a pochi mesi di distanza dalla madre (scomparsa a 102 anni) e dalla sorellastra Maya, figlia di Marie-Therèse Walter, presenta un centinaio di opere, tra pitture e disegni, la maggior parte delle quali appartengono alla famiglia e sono praticamente inedite per il pubblico.(continua)

Ludovica Carbotta difende il diritto alla città

Ludovica Carbotta difende il diritto alla città (Il Giornale dell’Arte – 11/07/2025)

Nella Fundació Miró di Barcellona l’artista torinese ha realizzato un’installazione inedita che in autunno sarà trasformata in un parco infantile

Al di là dei luoghi comuni sulla fratellanza tra Italia e Spagna, per quanto riguarda l’arte visiva le relazioni tra i due Paesi non sono particolarmente intense. Per questo suscita uno speciale interesse «Constructoras de mundos muy parecidos al nuestro» (Costruttrici di mondi molto simili al nostro), la mostra che l’italiana Ludovica Carbotta (Torino, 1982) presenta dall’11 luglio al 2 novembre, nell’Espai 13 della Fundació Miró di Barcellona. La rassegna, che fa parte del ciclo «Cómo desde aqui» (Come da qui), curato da Carolina Jiménez, propone uno sguardo critico e ludico allo stesso tempo sulla città, intesa come spazio di mediazione e frizione, d’incontro e scontro. «La mia è una rappresentazione dello spazio pubblico abitata da oggetti disturbanti, macerie, residui di storie parallele ed elementi di proteste passate e presenti, dalla guerra di Iraq al genocidio del popolo palestinese», spiega l’artista, che vive a Barcellona ormai da otto anni ed è rappresentata da Bombon projects, una delle più brillanti gallerie cittadine attive anche sulla scena internazionale. (continua)

Per la prima volta i musei d’arte moderna si incontreranno in Africa

Per la prima volta i musei d’arte moderna si incontreranno in Africa (Il Giornale dell’Arte – 07/07/2025)

Sarà lo Zimbabwe a ospitare nel 2026 la conferenza del Cimam: «Dopo aver colonizzato, l’Occidente non può anche arrogarsi la decolonizzazione: l’Africa deve decidere come farlo, riflettere sul suo passato e creare nuove narrazioni», spiega Raphael Chikukwa, direttore della National Gallery of Zimbabwe di Harare.

I membri del Cimam, il Comitato Internazionale per i Musei e le Collezioni d’Arte moderna, sono tornati a Barcellona 20 anni dopo aver creato nella capitale catalana la loro prima sede esecutiva. Lo hanno fatto per celebrare un’attività che in questo ventennio si è intensificata e consolidata, ma soprattutto per dare un annuncio storico: nel 2026 il Cimam celebrerà la sua conferenza annuale in Africa per la prima volta nei suoi 64 anni di storia. Si terrà nella National Gallery of Zimbabwe di Harare, capitale dello Zimbabwe, Paese che gode di una vivacità artistica e culturale unica nel continente e di una situazione politica e sociale relativamente stabile e tranquilla, nonostante la difficile conquista dell’indipendenza dal Regno Unito, che sfociò nella nascita dello Zimbabwe nel 1980 sotto la guida di Robert Mugabe, deposto da un colpo di stato nel 2017. (continua).

 

GDA: A Barcellona nuove visioni della storia e nuove forme di raccontarla

A Barcellona nuove visioni della storia e nuove forme di raccontarla (Il Giornale dell’Arte – 05/07/2025)

Nel Padiglione Victoria Eugenia e nel Palau Moja la grande mostra di Manuel Borja-Villel, che combatte le narrazioni coloniali, gerarchiche e anacronistiche del museo enciclopedico.

«La macchina non è il problema, è solo uno specchio. Interroga la macchina, mettila in dubbio, prima che sia lei a decidere per te». Le parole appaiono su un grande schermo come se qualcuno le stesse scrivendo sulla tastiera, ma non è così. Si tratta dell’Intelligenza Artificiale di «Woke Manipulator™» che Daniel G. Andújar alimenta con tutti i contenuti vincolati alla mostra per cui è stata creata. Capace di reagire a qualsiasi lingua e dotata di telecamere e microfoni che registrano tutto ciò che accade nello spazio espositivo, la AI stabilisce un gioco quasi perverso con il suo creatore, mantenendo un’inquietante parzialità di radice capitalista ed eurocentrica e dimostrando che controllarla del tutto è praticamente impossibile. «L’Intelligenza Artificiale vive dello stesso sistema estrattivisto che questa mostra critica», afferma Andújar, che con i suoi grandi schermi dà il benvenuto ai visitatori di «Fabular paisatge» (fino al 5 ottobre), la prima proposta espositiva del Museo Habitat di Barcellona con cui Manuel Borja-Villel (Burriana, 1957) mette in discussione il modello enciclopedico di museo, che ha contribuito a stabilire una visione unica e gerarchica dell’evoluzione dell’arte, proponendo un’alternativa aperta alla diversità, a nuove visioni della storia e anche a nuove forme di raccontarla. (continua)

Tot el que volies saber sobre Intel·ligència Artificial i segueixes sense saber

Backup” del artículo original “Tot el que volies saber sobre Intel·ligència Artificial i segueixes sense saber” publicado por Roberta Bosco el 20 octubre 2023 en El Temps de les Arts.

Una mostra enciclopèdica al CCCB esbossa la història de la IA i intenta respondre als interrogants ètics i pràctics sobre aquesta tecnologia.

IA: Intel·ligència Artificial
CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona)
Fins al 17 de març de 2024

La màquina espera el visitant en un espai fosc. No té aparença antropomòrfica, no hi ha teclat ni altres dispositius per interactuar, tampoc cal parlar-li. La seva funció és explorar la interacció directa entre humans i intel·ligència artificial a través de la comunicació sensorial i emotiva no verbal, expressada mitjançant els moviments que articulen el nostre llenguatge corporal. L’obra és com un nadó que acaba de néixer i comença a descobrir el món i a aprendre. De moment reconeix les emocions més bàsiques com a enuig o alegria, però cada dia i a través de cada visita anirà aprenent, fins a desenvolupar coneixements cada cop més complexos i sofisticats. Es tracta de Common AI Verse, l’obra que Solimán López ha creat amb el suport d’Espronceda Institute of Art & Culture, ex professo per a la gran mostra IA: Intel·ligència Artificial, que s’acaba d’inaugurar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB ).

L’exposició, oberta fins al 17 de març, es basa en un projecte d’èxit del Barbican Centre de Londres del 2019, al qual s’han afegit algunes obres d’artistes espanyols, comissariades per Lluís Nacenta. A més de la peça de Solimán López, destaquen al principi del recorregut la d’Eduard Escoffet i al final la de María Arnal. Es tracta de dues obres sonores. Eco i l’oracle d’Escoffet ocupa una mena de petita capelleta on una cacofonia de veus (en realitat sempre és la de l’artista) desgrana cada dia totes les notícies sobre IA, que es van integrant a una partitura, de manera que la peça, que es reprodueix cada 30 minuts, és sempre diferent. Al final, en una petita sala d’enregistrament, la reproducció sintètica de la veu de Maria Arnal harmonitza en temps real amb els fragments cantats pels visitants, formant un cor híbrid humà-digital, que evolucionarà al llarg de tota l’exposició. La peça posa de manifest com els models de síntesi de veu canvien radicalment el paradigma del significat del cant, així com ChatGPT i altres recursos similars estan modificant l’escriptura sigui assaig, periodisme o narrativa.

Tot i que sembla haver eclosionat només ara, la IA és una tecnologia d’arrels centenàries i la mostra ho reflecteix en un recorregut de tall històric, que intenta abastar-ho tot, sense arribar a ser exhaustiva. El muntatge ocupa un espai que al meu entendre hauria hagut de ser el doble. Resulta tan dens i complex, que el visitant acaba recolzant-se en el que ja coneix des del gólem, Frankenstein, els replicants de Blade Runner i l’androide d’Alien, passant per una reproducció de la màquina de xifrat Enigma i els circuits de Deep Blue, l’ordinador que va vèncer el campió d’escacs Garri Kasparov, fins als robots antropomorfs i el gos Aibo, ja vist tantes vegades que ni emociona quan intenta donar-te la poteta.

Mentre els museòlegs més capdavanters qüestionen l’enfocament enciclopèdic, la mostra del CCCB representa el triomf d’aquest plantejament. Hi ha de tot i tot plegat: pots aspirar l’olor reconstruïda d’una flor extinta fa més d’un segle, contemplar un nas bioimprès en 3D, un rusc artificial i fins i tot un esprai que conté, segons diuen, l’ADN sintètic d’un àlbum de Massive Attack. El tall és el d’un museu de la ciència i, tot i que si els busques bé pots trobar els dubtes ètics i pràctics que planteja l’ús indiscriminat de la IA, és evident que ha arribat per quedar-s’hi i sobretot per generar més diners al capital.

I l’art? L’art queda diluït, perdut, indistingible en l’allau d’objectes, de manera que la seva càrrega crítica, quan en té, queda desactivada per l’aclaparador display tecnològic, com si ser una obra d’art no fos suficient sense la justificació i l’exaltació de la tecnologia que la sustenta… com si les obres de pop art s’exposessin envoltades de la història de la pintura acrílica.

Entretinguda, interessant, aclaparadora, angoixant, complexa i confusa, són alguns dels adjectius captats al vol durant la visita reservada a la premsa, que tenia l’avantatge de comptar amb les explicacions de l’equip del centre, encapçalat pel seu assessor científic Jordi Torres, del Barcelona Supercomputing Center, autor del llibre La intel·ligència artificial explicada als humans. Finalment, el que queda clar és que la IA és emanació de la intel·ligència biològica, de la qual aprèn i de la qual s’alimenta. Pot recordar més que nosaltres i elaborar moltíssimes més informació, així que és més que lícit preguntar-se on resideix el punt de presa de consciència d’una entitat intel·ligent… si possible sense paranoia ni angoixes.

 

DECIDIM FEST 2023: Intel·ligència Artificial vs Intel·ligència Col·lectiva

L’obertura de la mostra ha coincidit amb la inauguració del Decidim Fest 2023, que ha omplert durant tres dies el Canòdrom de presentacions i debats sota el lema Democràcia, tecnologia i intel·ligència artificial col·lectiva.

DECIDIM FEST 2023
Democràcia, tecnologia i intel·ligència artificial col·lectiva
Canòdrom Ateneu d’Innovació Digital i Democràtica de Barcelona
18,19 i 20 d’octubre de 2023
https://meta.decidim.org

El festival, organitzat per la comunitat Decidim, ha plantejat processos de reflexió sobre democràcia i tecnologia, abordant les implicacions de la IA a la vida quotidiana i els riscos que comporta el seu ús, que pot arribar a ser fraudulent, afectant les formes de governar la societat, la veracitat de la informació i el coneixement i fins i tot els drets fonamentals de la ciutadania. Decidim és una plataforma de codi lliure per a la participació ciutadana, creada per la comunitat homònima i l’Ajuntament de Barcelona, el 2016. Actualment, ha estat implementada a 30 països per governs locals i institucions molt diverses, en total més de 450. Es tracta d’un exemple perfecte de com un software creat a Catalunya s’està usant a tot el món, exportant un model propi de participació i convertint-se en una referència global de tecnologia lliure i democràtica.

Borja-Villel: «Refundar el MNAC és una oportunitat i un deure, no m’hauria pogut negar»

Backup” del artículo original “Borja-Villel: «Refundar el MNAC és una oportunitat i un deure, no m’hauria pogut negar»” publicado por Roberta Bosco el 01 noviembre 2023 en El Temps de les Arts.

Manuel Borja-Villel torna a Barcelona amb la tasca de reestructurar el sistema museístic i refundar el Mnac, aprofitant l’ampliació que duplicarà la seva superfície.

De l’ampliació del Museu Nacional d’Art de Catalunya (Mnac) es parla des del 2012, quan Pepe Serra va ser nomenat director. Des de llavors Serra no ha parat de denunciar la manca d’espai i de reivindicar la necessitat de poder exposar tota la col·lecció per connectar-la amb la del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba). Si en els darrers anys el projecte no ha avançat, no ha estat per falta de programa, sinó de voluntat política i de fons. Ara, quan falten sis anys per a la celebració del centenari de la construcció del Palau Nacional l’any 1929, Pere Aragonès, president de la Generalitat de Catalunya i Natàlia Garriga, consellera de Cultura, decideixen donar un nou impuls al projecte, amb el fitxatge de Manuel Borja-Villel (Borriana, 1956), com a ‘súper’ assessor en temes museístics. L’exdirector del Museu Reina Sofia de Madrid, una de les veus més autoritzades de la museologia internacional, no tindrà funcions executives, sinó la tasca de repensar tot el conjunt dels museus catalans i el “big bang” del qual sortirà la seva proposta serà el Mnac, que té la col·lecció d’art romànic més important del món.

El Temps de les Arts l’ha entrevistat al seu nou despatx del Palau Moja.

Des de la seva arribada ja no es parla d’ampliar el Mnac, sinó de refundar-lo. En què consisteix exactament la seva feina?

L’encàrrec inclou diferents accions: comissariat de propostes expositives amb l’objectiu d’internacionalitzar l’art català, organitzar debats sobre l’evolució del sistema museístic, crear estructures en xarxa, alternatives i no jeràrquiques i sobretot acompanyar l’ampliació del Mnac amb la mirada a la celebració del centenari, el 2029. Refundar el Mnac és una oportunitat única i un deure ètic i polític. El problema dels museus és que tenen més obres de les que poden exposar i col·leccionar no hauria de significar acumular. És el moment de canviar, de reconfigurar l’estructura del museu i de relacionar-nos amb el públic des d’una perspectiva empàtica i no paternalista. Refundar vol dir repensar i fer-ho de manera diferent. Aquest és un procés que el museu ha iniciat fa temps, aporto la meva experiència i el meu treball a una proposta més general que té a veure amb l’ecosistema museístic català. El meu treball consisteix a obrir diàlegs, combinar sinergies existents, establir connexions amb altres agents i llocs i promoure la creació de dispositius i genealogies alternatius. Sempre basat en el treball col·lectiu.

En els darrers anys el Mnac ha fet grans canvis com la renovació de la col·lecció d’art modern, la recuperació de figures no canòniques, la construcció de la col·lecció de postguerra i l’obertura a la creació contemporània. Què entens per refundació?

Hem de passar del museu enciclopèdic al museu social. El museu enciclopèdic crea categories i etiquetes, proposa una visió única, prioritza el domini, el poder i el benefici. El museu social prioritza la vida per sobre del poder. Estem vivint un canvi d’episteme, un moment de crisi sistèmica i ecològica sense precedents, de desigualtats, guerres culturals i xarxes socials que contribueixen a crear noves subjectivitats. Han agafat força noves epistemes afrodescendents, indígenes, feministes i tecnològiques, que no només afecten l’estètica sinó que impliquen una nova consciència. Encara que museus com els britànics tornen algunes de les obres robades a l’època de l’Imperi i ajuden a construir museus als seus llocs d’origen, en realitat estan exportant el seu sistema, és una mena de neocolonialisme. En el primer Art Basel després de la pandèmia, hi havia moltes obres d’afrodescendents, però els col·leccionistes eren tots blancs i l’enfocament artístic era occidental, i llavors on és el canvi? El poder es perpetua. A Espanya l’extrema dreta està plantejant una guerra cultural (de la qual Borja va ser víctima vegeu l’article) i l’esquerra és incapaç de reaccionar. Les institucions culturals i artístiques estan sent atacades i han de fer sentir la seva veu.

Com duràs a terme una tasca tan complexa, sense funcions executives?

La meva acció és d’un altre tipus: consisteix a pensar, assessorar, qüestionar, trobar esquerdes i moure’s entre les fissures. Si el sistema museístic fos un univers, jo seria el que s’ocupa de la matèria fosca, que passa pels forats negres. Vaig ser director durant 35 anys primer de la Fundació Tàpies, després del Macba i els últims 15 anys del Reina Sofia, si hagués volgut continuar hauria tornat a presentar la meva candidatura. Després de l’experiència de la Biennal de Sao Paolo sé que em vull dedicar a prefigurar el nou museu. Això vol dir pensar en com arxivem, cataloguem, comprem i exposem i també qui posseeix les col·leccions i els museus. Ja he parlat amb diversos directors i tinc la intenció de tirar endavant projectes amb Valentín Roma (La Virreina Centre de la Imatge), Enric Puig (Arts Santa Mònica) i Imma Prieto (Fundació Tàpies).

Quina és l’especificitat de la situació catalana?

Ens trobem davant d’una realitat museística molt diferent de la de París o Londres amb els museus imperials i de la burgesia il·lustrada o fins i tot de Madrid on tenim el gran museu de la monarquia, el Prado, i el de la transició, el Reina. Aquí la modernitat neix gràcies a l’impuls i l’esforç d’artistes com Picasso, Miró i Tàpies, la qual cosa vol dir que és una modernitat fragmentada, que es reflecteix en una xarxa de museus, asimètrica i molt complexa. A més, Catalunya té una tradició de discrepar sense violència i amb respecte. És en aquest context on vaig rebre l’encàrrec de replantejar tot el sistema museístic català a partir del Mnac que està a punt de duplicar la seva superfície expositiva. Cada museu té el seu director i els seus equips, la meva funció és ajudar-los a dur a terme aquest replantejament dels museus.

Quina és l’especificitat de la situació catalana?

Ens trobem davant d’una realitat museística molt diferent de la de París o Londres amb els museus imperials i de la burgesia il·lustrada o fins i tot de Madrid on tenim el gran museu de la monarquia, el Prado, i el de la transició, el Reina. Aquí la modernitat neix gràcies a l’impuls i l’esforç d’artistes com Picasso, Miró i Tàpies, la qual cosa vol dir que és una modernitat fragmentada, que es reflecteix en una xarxa de museus, asimètrica i molt complexa. A més, Catalunya té una tradició de discrepar sense violència i amb respecte. És en aquest context on vaig rebre l’encàrrec de replantejar tot el sistema museístic català a partir del Mnac que està a punt de duplicar la seva superfície expositiva. Cada museu té el seu director i els seus equips, la meva funció és ajudar-los a dur a terme aquest replantejament dels museus.

El retorn del director pròdig

Backup” del artículo original “El retorn del director pròdig” publicado por Roberta Bosco el 14 abril 2023 en El Temps de les Arts.

Parlem amb Manuel Borja-Villel sobre el seu retorn a Barcelona per a repensar i prefigurar el sistema museístic català.

“Estic superil·lusionat. Pensar en l’ampliació del MNAC significa repensar tot el sistema cultural català. No obstant això, no soc director ni vull ser-ho, no m’agrada que em tallin l’herba al voltant dels peus ni penso fer-ho. La clau és el debat i el diàleg” afirma Manuel Borja-Villel, a Barcelona per a participar en la reunió del Patronat de la Fundació Tàpies, de la qual va ser el primer director.

Després de setmanes de rumors i notícies sense confirmar, ja moltes preguntes tenen resposta. En la seva reunió del passat dimarts 11 d’abril, el Patronat del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), integrat per la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Cultura, ha ratificat el nomenament de Manuel Borja-Villel (Borriana, 1957) com a coordinador del “Programa temporal per al desenvolupament i encaix en el sistema museístic d’art del projecte d’ampliació i impuls del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)”, recentment creat per la Conselleria de Cultura, de la qual és titular Natàlia Garriga. Segons l’escarit comunicat Borja-Villel, que actualment és comissari de la Biennal de São Paulo, ha estat considerat “la persona idònia per coordinar aquest programa, per la seva expertesa en la matèria i en l’àmbit internacional”.

“El meu encàrrec és prefigurar un ecosistema en tres anys, la qual cosa significa que m’espera un període molt intens. A partir de les meves propostes s’obrirà el debat per això, vull esperar a parlar del meu projecte a haver-me incorporat” contínua Borja-Villel.

La seva contractació es farà efectiva a partir del mes de setembre de 2023 per part de la Generalitat de Catalunya, ja que el nou càrrec dependrà directament la Conselleria de Cultura. De moment serà un encàrrec de tres anys i per a això s’ha creat una plaça d’alta direcció amb un sou equiparable a la d’un director general, més un deu per cent en concepte de retribucions variables, fins a aconseguir un màxim de 99.000 euros. També comptarà amb dos assistents: un administratiu i un tècnic. La seva comesa serà assessorar els directors dels museus catalans i especialment a Pepe Serra, director del MNAC des de gener de 2012, per aportar una visió externa i de conjunt sobre el sistema museístic català, al qual haurà de donar un nou impuls sobretot cap a la seva internacionalització.

En la nota del Patronat s’insisteix en el caràcter d’assessor del nou càrrec, destacant que “el nou programa ha d’esdevenir un espai d’acompanyament per a la reflexió i innovació, dirigit a fer contribucions al projecte que prepara el museu en les qüestions concretes que estableixi el museu”.

No obstant això, l’encaix requerirà molta diplomàcia, ja que les atribucions són moltes, segons està especificat en el nou programa publicat en el Diari Oficial de la Generalitat el 23 de febrer. No és una novetat que el Govern vol convertir el MNAC en el líder indiscutit dels museus catalans i en una infraestructura de referència mundial. No obstant això, l’aposta per crear un nou càrrec super partes i confiar a Manolo Borja-Villel aquesta tasca podria convertir-se en una arma de doble tall. “No hi ha lloc per a polèmiques. Tots els governs solen tenir assessors, no és res nou i és totalment legítim. En aquest moment l’assessor del Ministeri de Cultura és Gabriel Planella, per exemple” indica Borja-Villel que ja s’ha reunit amb Pepe Serra per a discutir temes inherents a la comunicació i les modalitats de treball.

Les capacitats mediadores i diplomàtiques de Borja-Villel, que li han permès bregar amb governs de diferents partits durant els seus quinze anys al capdavant de Museu Reina Sofia de Madrid, són ben conegudes així com els seus contactes a l’estranger on se’l considera amb diferència el personatge més preeminent de l’art espanyol. Al llarg de la seva carrera com a director de la Fundació Tàpies, el MACBA i finalment el Reina Sofia, ha demostrat saber aixecar un museu, atorgar-li una identitat i una personalitat i situar-lo en el circuit de la primera divisió internacional (i lamentablement també hem vist el que ha passat amb els dos primers després de la seva marxa… tant de bo el Reina Sofia corri millor sort).

A la seva arribada tant el MACBA com el Reina Sofia es trobaven en una situació dramàtica, però aquest no és el cas del MNAC, ja que Serra, reconfirmat el juny passat per cinc anys més, ha aconseguit arribar als 900.000 visitants (davant dels 400.000 de 2012), ha organitzat un centenar d’exposicions i nombroses activitats, ha renovat la presentació de les col·leccions d’Art Modern i del Renaixement i el Barroc, i ha treballat en la formació de la col·lecció de postguerra i segones avantguardes. També és sabut que Serra està treballant en l’ampliació (que prefereix denominar “el projecte del nou MNAC”) pràcticament des de la seva arribada, així com en la celebració del centenari de l’Exposició Internacional de Barcelona 1929 i de la construcció del Palau Nacional, seu actual del Museu, vinculada a la transformació que aquesta àrea de la ciutat va tenir en el seu moment i que ara es planteja renovar.
Per tant, no és molt delicat que en el programa s’indiqui que aquests objectius “tan ambiciosos” no es poden dur a terme amb els recursos existents i el personal actual, i que el tinent d’alcalde de Cultura Jordi Martí hagi declarat a la premsa “que el que està en joc no és una ampliació sinó que cal reinventar el museu”. Si bé s’insisteix en la col·laboració del nou fitxatge amb l’actual direcció del MNAC, a la qual la Conselleria ha renovat la seva completa confiança, les seves atribucions són molt àmplies. Podrà “repensar el nou rol i el relat del museu”, “formular propostes expositives o altres activitats, la realització de les quals permetin prefigurar el nou museu i assumir un rol de lideratge de l’ecosistema artístic i museístic català i del Mediterrani” a més de “fer del Museu un equipament motor en la transformació de l’entorn de Montjuïc”. L’ampliació del MNAC en el Pavelló Victòria Eugènia, que afegirà 15.000 metres quadrats als 12.000 de la seu actual, suposarà una important transformació i permetrà un replantejament global del museu, els espais, els relats i també el seu abast.